dimecres, 26 de desembre de 2012

L’ingenu que creia que els reis eren els pares


Va afanya’t!”. “Vinga treu-te la jaqueta i fica’t la bata”. “Com pot ser que sempre siguis l’últim?”. “Acaba’t l’entrepà, va, que hem d’anar a futbol”.
La llista podria ser molt més gran però ho deixarem aquí per no ferir susceptibilitats.



El Pol no ho entén. Ell fa el que pot per no encantar-se mirant la Claudia com juga amb les seves cues donant voltes i voltes amb els dits. Ella li ha dit que quan siguin grans es casaran i això el fica molt i molt content.

Badoc!
Per què m’ho diu això la senyo? M’agrada mastegar aquest entrepà que m’ha fet el pare aquest matí. M’ha dit que m’ho acabi tot, però començo a tenir la panxa ben plena. Vinga que només queden dues mossegades! Sí, senyoreta però la meva boca no és tan grossa, ni tan ràpida com la teva, ni la de la senyoreta Carla.
Ara sortim al pati i avui fa fred. La bufanda era penjada, però ara no hi és. L’Ainhoa me l’ha tirat a terra quan ha agafat la seva jaqueta, caram, sempre fa el mateix! La recullo i li dono un cop. Jo sé que ara li anirà a dir a la senyoreta però és que m’ha tirat la bufanda. La senyoreta Clara em mira amb cara d’estar enfadada i em pregunta per què ho has fet. Li explico la història i em diu que si a mi no m’ha agradat que m’ho faci, que no li faci una cosa dolenta a ella perquè d’aquesta manera estem els dos tristos. No ho acabo d’entendre, però li dic a l’Ainhoa si vol venir a jugar amb les rodes. M’agrada jugar amb l’Ainhoa perquè sempre ens ho passem bé. Correm pel pati i li explico secrets. 



Fins a quin punt les paraules d'un adult influeixen en el comportament i/o pensament d'un infant?
Crec que no cal anar fins a la infantesa per veure afeccions. Tant sols -de ben segur- només cal reendinsar-nos en algun instant de la setmana passada en què algú ens digués que allò en què pensàvem no ho podríem fer.

(Per acabar)

diumenge, 18 de novembre de 2012

sparkling sights

1.

Greenwich (London); Thursday, 12th July 2012

I was sitting on a bus (343 to City Hall). The bus driver told us that the engine did not work at all and we had to wait until his turn started.
So, we did it.

By the moment he started his journey, everybody without any exception went to him and put their tickets on that little machine (not in Spain, nor in Catalonia it happens). A blonde short hair man sat on a single seat and took his wet opened book and started to read. He had his Iphone in his right hand and his wet opened book in the other waiting to be read. But the mobile makes that kind of sound that, nowadays, every single person knows: the whatsapp sound.
And then it happened.
His breast started a kind of breathing that happens when you are nervous, excited or waiting for an important person.
I didn't know who she/he was, but I must say that that person who sent him the message was a lucky one.

It is said that we are here (in the world) to beat in people's heart, and today I've seen an evidence. A lovely evidence.



2.

London; Thursday, 12th July 2012

Walking through the bridge, there was a man, a blue eyed man, that was wearing a suit and had no umbrella.

The afternoon had been quite rainy and it became worst while the minutes went on. My hair had become wet and wet. But once he put his eyes on me, we started the game. Non of us knew the rules exactly but we knew what to do. We looked at each other and we do not stop until our bodies interbeed. The world was moving slower around us, the time didn't last or at least, I didn't want it to happen. We just fixed our gaze on our pupil. I wanted to smile or just move my lips but the game did not let me to do it.

So, there's a man in London with my sight in his eyes and my eyes in the very depths of his brain.



3.

Greenwich (Londres); Dissabte, 14 de juliol del 2012

Avui m'he emocionat amb un retrobament i ara l'explicaré.

Dissabte, 8:09 am a New Cross Station esperant la Marta per agafar el tren juntes i anar a London Bridge Station. Allí, juntament amb les companyes d'ofici i el company suís anirem a Windsor i Eton a passar el matí.

Vaig mirant el rellotge perquè, ja que per un cop a la vida he estat puntual, em fa il·lusió arribar a l'hora a London Bridge. Les 8:10 i la Marta encara no ha arribat. Potser s'ha adormit. Em fico la meva música, aquella que et retorna a moments viscuts, en el meu cas són ben pròxims i nostàlgics (Txarango, Quan tot s'enlaira). De sobte, capficada en els meus pensaments de la passada nit, en el que havia de fer i no havia de fer a partir d'aquell precís moment, miro cap a la dreta i em crida l'atenció un home de raça negra molt rialler, un somriure d'aquells que transmeten tendresa, aquelles rialles que demostren el feliç que estàs de veure a algú. Aquest algú està a la meva esquerra. És una noia també de raça negra, semblen de la mateixa edat, cap als trenta. Ja feia estona que s'havien reconegut entre la gent, però només ells dos ho sabien. Els dos s'afanyen, tot el que desitgen és trobar-se, tocar-se, notar la presència de l'altre. Just a un metre d'on sóc, es donen una abraçada realment bonica, encara amb el somriure als llavis. 
Comencen a parlar, potser de com estaven, però això ja no és important.


            "No te'n penedeixis mai de res que t'hagi fet somriure"




dijous, 15 de novembre de 2012

La memòria de les pedres

"Quan siguis gran, filla meva, evita la hipocresia; no jutgis els altres, no els perjudiquis en res, no busquis els honors, busca els llocs on la teva aportació sigui més eficaç, no més vistosa. I procura que no hi hagi gaires secrets entre tu i la gent que estimes. Entre la teva mare i jo hi ha un secret que ens ha partit el cor. Un secret? Més aviat diferències. I jo no l'he estimada prou. El cas és que ens ha partit el cor i no voldria que mai et passés a tu."

CABRÉ, Jaume; Les veus del Pamano

diumenge, 4 de novembre de 2012

refugio

Nunca había apreciado, porque jamás se percató de ello, lo sencilla que entonces había sido la vida. Ahora todo era problemático. Claro que se las había arreglado bien solo, pero resultaba muy tranquilizador tener en la vida a alguien siempre dispuesto a luchar por uno, y había echado de menos ese sentimiento reconfortante.

Ken Follet, Los Pilares de la Tierra

dilluns, 17 de setembre de 2012

i punt


diumenge, 16 de setembre de 2012

Sensitive

Els diumenges cap al tard és quan les sensacions s’acostumen a acumular a l’epidermis: quan la frase “a flor de pell” té sentit.

Solen fer explosió. El cor i el cervell es transformen en bombes de rellotgeria que escupen sense miraments a tord i a dret records, retrets i angoixes. L’epidermis té una feinada de por intentant parar-ho tot. Seria com si de sobte, al carrer del teu poblet de tres-cents habitants hi aparegués el Pep Guardiola o, per aquelles més joves i quasi aus, el Justin Bieber fes acte de presència per pur atzar. Muntanyes i muntanyes de persones (?) imparables com una massa de decrèpits i irracionals animals assedegats d’atenció volguessin traspassar les barreres de seguretat. Arriba un punt que el reixat no deixa de ser ferralla i cedeix. Cedeix. Ningú sap com parar-ho perquè és excessiu per controlar-ho. Els antiavalots actuen a cops de porra i Interior intenta distreure’n l’atenció fent veure que res no passa. Revolució. Refer. Començar de nou. Fer-ho bé.