segon

He caigut i m'he fet una rascada d'aquelles que a mesura que passa el temps es va fent crosta. La rasques tot i que et diuen que et quedarà marca, i finalment, en queda.

"És normal". N'estic farta d'aquestes paraules. No hi ha res normal!

Bulnerabilitat. Això és el que sento. Sé que si tornés al mateix camí on vaig entrepussar, ho tornaria a fer, i seria la mateixa pedra.
Però aquesta pedra està en aquell punt del camí perquè li convé ser-hi. Si es quedés al voral, tindria mala reputació. "Què diran de mi si no em fico al mig com les demés? A part, quan millor ho passo és quan cauen. Gaudeixo d'una bona estona i quan me'n atipo, ja vindrà alguna altra entretinguda, n'està ple."

Sol.

post-

Tremolor a les mans i veu que no podia sortir del vell mig de la caixa toràcica. 

I aquests no eren més que els primers símptomes del que li havien dit que passava. La darrera nit havia sigut molt millor que l’anterior, tot i que despertar-se a les sis del matí i veure que encara no hi ha claror no és gens esperançador. A donar tombs.

Intentava respirar tot notant com l’aire es feia pas per entre la pressió de l’angoixa, mentre els ulls s’entreobrien.

“Torna el mal d’esquena. Has tingut mai pneumònia? Doncs similar.”

Les simptomatologies eren evidents, però el cor no veia res de tot això. Ell, rabassut i cap quadrat, sempre amb el seu “ves-hi”, “truca’l”, “recorda-li que s’ha deixat la jaqueta i que potser tindrà fred”. Sembla una història sense final feliç, de les que no agraden ni als lectors, ni als crítics de cinema, però a aquesta andròmina molsuda que no para de batega, li encanta.