segon

He caigut i m'he fet una rascada d'aquelles que a mesura que passa el temps es va fent crosta. La rasques tot i que et diuen que et quedarà marca, i finalment, en queda.

"És normal". N'estic farta d'aquestes paraules. No hi ha res normal!

Bulnerabilitat. Això és el que sento. Sé que si tornés al mateix camí on vaig entrepussar, ho tornaria a fer, i seria la mateixa pedra.
Però aquesta pedra està en aquell punt del camí perquè li convé ser-hi. Si es quedés al voral, tindria mala reputació. "Què diran de mi si no em fico al mig com les demés? A part, quan millor ho passo és quan cauen. Gaudeixo d'una bona estona i quan me'n atipo, ja vindrà alguna altra entretinguda, n'està ple."

Sol.

post-

Tremolor a les mans i veu que no podia sortir del vell mig de la caixa toràcica. 

I aquests no eren més que els primers símptomes del que li havien dit que passava. La darrera nit havia sigut molt millor que l’anterior, tot i que despertar-se a les sis del matí i veure que encara no hi ha claror no és gens esperançador. A donar tombs.

Intentava respirar tot notant com l’aire es feia pas per entre la pressió de l’angoixa, mentre els ulls s’entreobrien.

“Torna el mal d’esquena. Has tingut mai pneumònia? Doncs similar.”

Les simptomatologies eren evidents, però el cor no veia res de tot això. Ell, rabassut i cap quadrat, sempre amb el seu “ves-hi”, “truca’l”, “recorda-li que s’ha deixat la jaqueta i que potser tindrà fred”. Sembla una història sense final feliç, de les que no agraden ni als lectors, ni als crítics de cinema, però a aquesta andròmina molsuda que no para de batega, li encanta.

off mode

" No seria del tot exacte dir que en Sohrab era un nen callat. Ser callat és pau, tranquil·litat. Ser callat és abaixar el volum de la vida. Silenciós, en canvi, vol dir que prems el botó d'apagat. Ho apagues tot. Absolutament tot. El silenci d'en Sohrab era d'algú que s'ha tancat en un lloc fosc, n'ha doblegat les vores i les ha ficades ben endins perquè no es puguin obrir. No vivia amb nosaltres, ocupava un espai. A vegades, al mercat o al parc, notava que l'altra gent gairebé ni el veia, com si no hi fos. "

HOSSEINI, K.; El caçador d'estels

Àncores (1)

Anem a imaginar que és una tarda plujosa de primavera. Sí, d'aquelles que no fa prou fred per posar-se una jaqueta doble, però que ens acostipem a la primera inhalació.
D'acord, situats. Ara posem que gaudim del suficient temps lliure com per poder passar una llarga estona davant la pantalla de l'ordinador.
Vinga, tenim lloc i temps, ara ens falta el personatge: el Pau.

El Pau sempre pensava en fer moltes coses. Tenia una carpeta expressament dissenyada pels plans, però era estrany: tenia un tamany descomunal. S'anava plenant de tal manera que un dia la goma li va insinuar que ja era hora de fer-ne algun. Però el Pau era d'aquelles persones que li costava prendre decisions, de les que sempre esperava -a tot i de tothom. Fins que un dia va decidir que, tot i haver llegit que érem animals socials, emprendria els plans sol. Tan sol que els seus pensaments li produïssin sordesa.
El Pau també era una d'aquelles persones que creia que els records més profunds eren els que havien repicat més fort en l'ànima. Uns instants després, ja havia deixat una nota sobre la taula del menjador dient un "tornaré més tard" que sonava enèrgic però insegur.
Tenia les claus del cotxe, la motxilla plena i l'aigua. No necessitava res més. Bé, sí: el seu gos. Eren teòricament inseparables i pràcticament iguals. L'un tenia molta energia per cremar i l'altre era un cagadubtes.

L’ingenu que creia que els reis eren els pares

“Va afanya’t!”. “Vinga treu-te la jaqueta i fica’t la bata”. “Com pot ser que sempre siguis l’últim?”. “Acaba’t l’entrepà, va, que hem d’anar a futbol”.

La llista podria ser molt més gran però ho deixarem aquí per no ferir susceptibilitats.

El Pol no ho entén. Ell fa el que pot per no encantar-se mirant la Claudia com juga amb les seves cues donant voltes i voltes amb els dits. Ella li ha dit que quan siguin grans es casaran i això el fica molt i molt content.

Badoc!

Per què m’ho diu això la senyo? M’agrada mastegar aquest entrepà que m’ha fet el pare aquest matí. M’ha dit que m’ho acabi tot, però començo a tenir la panxa ben plena. Vinga que només queden dues mossegades! Sí, senyoreta però la meva boca no és tan grossa, ni tan ràpida com la teva, ni la de la senyoreta Carla.

Ara sortim al pati i avui fa fred. La bufanda era penjada, però ara no hi és. L’Ainhoa me l’ha tirat a terra quan ha agafat la seva jaqueta, caram, sempre fa el mateix! La recullo i li dono un cop. Jo sé que ara li anirà a dir a la senyoreta però és que m’ha tirat la bufanda. La senyoreta Clara em mira amb cara d’estar enfadada i em pregunta per què ho has fet. Li explico la història i em diu que si a mi no m’ha agradat que m’ho faci, que no li faci una cosa dolenta a ella perquè d’aquesta manera estem els dos tristos. No ho acabo d’entendre, però li dic a l’Ainhoa si vol venir a jugar amb les rodes. M’agrada jugar amb l’Ainhoa perquè sempre ens ho passem bé. Correm pel pati i li explico secrets. 

Fins a quin punt les paraules d'un adult influeixen en el comportament i/o pensament d'un infant?

Crec que no cal anar fins a la infantesa per veure afeccions. Tant sols -de ben segur- només cal reendinsar-nos en algun instant de la setmana passada en què algú ens digués que allò en què pensàvem no ho podríem fer.

(Per acabar)

sparkling sights

1.

Greenwich (London); Thursday, 12th July 2012

I was sitting on a bus (343 to City Hall). The bus driver told us that the engine did not work at all and we had to wait until his turn started.
So, we did it.

By the moment he started his journey, everybody without any exception went to him and put their tickets on that little machine (not in Spain, nor in Catalonia it happens). A blonde short hair man sat on a single seat and took his wet opened book and started to read. He had his Iphone in his right hand and his wet opened book in the other waiting to be read. But the mobile makes that kind of sound that, nowadays, every single person knows: the whatsapp sound.
And then it happened.
His breast started a kind of breathing that happens when you are nervous, excited or waiting for an important person.
I didn't know who she/he was, but I must say that that person who sent him the message was a lucky one.

It is said that we are here (in the world) to beat in people's heart, and today I've seen an evidence. A lovely evidence.



2.

London; Thursday, 12th July 2012

Walking through the bridge, there was a man, a blue eyed man, that was wearing a suit and had no umbrella.

The afternoon had been quite rainy and it became worst while the minutes went on. My hair had become wet and wet. But once he put his eyes on me, we started the game. Non of us knew the rules exactly but we knew what to do. We looked at each other and we do not stop until our bodies interbeed. The world was moving slower around us, the time didn't last or at least, I didn't want it to happen. We just fixed our gaze on our pupil. I wanted to smile or just move my lips but the game did not let me to do it.

So, there's a man in London with my sight in his eyes and my eyes in the very depths of his brain.



3.

Greenwich (Londres); Dissabte, 14 de juliol del 2012

Avui m'he emocionat amb un retrobament i ara l'explicaré.

Dissabte, 8:09 am a New Cross Station esperant la Marta per agafar el tren juntes i anar a London Bridge Station. Allí, juntament amb les companyes d'ofici i el company suís anirem a Windsor i Eton a passar el matí.

Vaig mirant el rellotge perquè, ja que per un cop a la vida he estat puntual, em fa il·lusió arribar a l'hora a London Bridge. Les 8:10 i la Marta encara no ha arribat. Potser s'ha adormit. Em fico la meva música, aquella que et retorna a moments viscuts, en el meu cas són ben pròxims i nostàlgics (Txarango, Quan tot s'enlaira). De sobte, capficada en els meus pensaments de la passada nit, en el que havia de fer i no havia de fer a partir d'aquell precís moment, miro cap a la dreta i em crida l'atenció un home de raça negra molt rialler, un somriure d'aquells que transmeten tendresa, aquelles rialles que demostren el feliç que estàs de veure a algú. Aquest algú està a la meva esquerra. És una noia també de raça negra, semblen de la mateixa edat, cap als trenta. Ja feia estona que s'havien reconegut entre la gent, però només ells dos ho sabien. Els dos s'afanyen, tot el que desitgen és trobar-se, tocar-se, notar la presència de l'altre. Just a un metre d'on sóc, es donen una abraçada realment bonica, encara amb el somriure als llavis. 
Comencen a parlar, potser de com estaven, però això ja no és important.

            "No te'n penedeixis mai de res que t'hagi fet somriure"

La memòria de les pedres

"Quan siguis gran, filla meva, evita la hipocresia; no jutgis els altres, no els perjudiquis en res, no busquis els honors, busca els llocs on la teva aportació sigui més eficaç, no més vistosa. I procura que no hi hagi gaires secrets entre tu i la gent que estimes. Entre la teva mare i jo hi ha un secret que ens ha partit el cor. Un secret? Més aviat diferències. I jo no l'he estimada prou. El cas és que ens ha partit el cor i no voldria que mai et passés a tu."

CABRÉ, Jaume; Les veus del Pamano