Saps què passa, que la teva inseguretat fa que les teves decisions es converteixin en un afer de bojos. M'explicaré:

- T'agraden aquests pantalons? -li dius a una amiga tot anant de compres.

- Ves, a mi m'agraden més aquells altres.

Però és que a tu t'encanten els primers! Què fas? Doncs te'ls emproves els dos.

- Quins t'agraden més, els primers que m'he emprovat o aquests darrers?

- Els últims...

Però tu continues pensant, des del primer moment, que els primers serien els ideals.

- Ai... no sé.... -dius després d'emprovar-te'ls una vegada i una altra, tots dos.

Passa l'estona (57 minuts) i després de donar-hi molts tombs et presentes a la caixa.

 - Vint-i-quatre amb noranta, si-us-plau. -et diu el cap de personal de la botiga que ja feia hores que sospitava del teu canvi de vestuari, no sabia si regalar-te'ls o trucar a la policia (la descripció seria: "Jove indecisa que porta una hora al provador, amb possibilitats que porti la bossa de mà forrada de paper d'alumini").

I sí, definitivament, t'emportes a casa aquells que t'havien robat la mirada des de bon començament. La teva amiga, però, opina d'amagat que, la pròxima vegada, et dirà que sí a tot el que tu diguis, perquè al cap i a la fi, fas el que et ve en gana. Series capaç, fins i tot, d'arribar a casa i repensar-t'ho mil i una vegades abans de decidir-te a no canviar-los per aquells que t'havia aconsellat la teva amiga. Fins i tot tindries el poc sentit de l'humor, d'arribar el dilluns a la feina amb els ditxosos segons pantalons. Tot per la teva indecisió.

let it be, don't you?

Avui m'he aixecat amb la intenció d'aprofitar al màxim cada microsegon, no deixo passar un instant sense que aquest sigui fructífer. Potser és una opció arriscada, ja que això requereix un desgast agosarat tant físic com mental, però i què més dóna? Hem estat creats per viure. 

Viure bé és una opció que queda a l'abast de tothom, però que, no sé per quina raó, tothom l'esquiva i va directament al patiment, a l'angoixa i a estats depressius incomprensibles. Així que posats a escollir, ben retorçuda és la persona que s'encara cap al camí del "totmerdisme". En la meva humil opinió, som d'un estúpid integral que, com diu la seva nomenclatura, és indigerible.

Em crea una ràbia desmesurada aquell tipus de persones que, tot i tenir quatre parets i un sostre, una família i una estabilitat econòmica que faria caure enrere a més d'un, es queixen. Aquells que caminen com si els talons els pesessin vint vegades més que el seu tòrax i et miren entre la cabellera enfosquida del seu serrell i et responen "jo què sé" o "no em dóna la gana".

Sí, queixar-se està de moda. Queixar-se per tot i de tothom. Aquest tipus de gent hauria d'haver nascut amb cara de fàstic perquè ja no els hi fos necessari fer l'esforç de fer-la cada cinc segons.

He arribat a la conclusió que la gent té tendència a viure malament perquè s'avorreix, perquè no sap què dir en determinats instants de reunió fraternal o d'amistat en escasses ocasions.

Recordem la importància de tenir dues cames que ens aguanten (fins i tot elles se'n cansen de nosaltres al cap dels anys i ens flaquegen delegant la fatigosa feina de suportar-nos a aquelles llampants cadires quatre per quatre), dues mans que ens poden portar a la boca les tones de quilocalories que tenim al rebost i una ment que, és ben veritat que, de vegades ens pot jugar males passades, però al cap i a la fi és a ella la que li donem la culpa d'haver escollit el camí equivocat. No t'equivoquis, ella no en té la culpa. Som insuportables, no?

Sóc d'aquell tipus de persones que s'equivoquen de manera reiterada.