divendres, 3 de maig de 2013

Àncores (1)

Anem a imaginar que és una tarda plujosa de primavera. Sí, d'aquelles que no fa prou fred per posar-se una jaqueta doble, però que ens acostipem a la primera inhalació.
D'acord, situats. Ara posem que gaudim del suficient temps lliure com per poder passar una llarga estona davant la pantalla de l'ordinador.
Vinga, tenim lloc i temps, ara ens falta el personatge: el Pau.

El Pau sempre pensava en fer moltes coses. Tenia una carpeta expressament dissenyada pels plans, però era estrany: tenia un tamany descomunal. S'anava plenant de tal manera que un dia la goma li va insinuar que ja era hora de fer-ne algun. Però el Pau era d'aquelles persones que li costava prendre decisions, de les que sempre esperava -a tot i de tothom. Fins que un dia va decidir que, tot i haver llegit que érem animals socials, emprendria els plans sol. Tan sol que els seus pensaments li produïssin sordesa.
El Pau també era una d'aquelles persones que creia que els records més profunds eren els que havien repicat més fort en l'ànima. Uns instants després, ja havia deixat una nota sobre la taula del menjador dient un "tornaré més tard" que sonava enèrgic però insegur.
Tenia les claus del cotxe, la motxilla plena i l'aigua. No necessitava res més. Bé, sí: el seu gos. Eren teòricament inseparables i pràcticament iguals. L'un tenia molta energia per cremar i l'altre era un cagadubtes.